Els tribunals europeus han tornat a denunciar en les seves sentències el procedir dels tribunals espanyols, ben entès: del Suprem i el Constitucional, és a dir, els Tribunals formats per designació i no en virtut de mèrits objectius i clars i el sistema de nomenament ha estat denunciat repetides vegades pel Consell d’Europa que ha requerit fins a quatre vegades a l’estat espanyol que els modifiqui (Informes GRECO). La reacció ha estat “espanyolíssima”, tant com El Quixot, i evidencia què poc ha canviat la manera de ser d’aquestes terres.
M’explico: el Quixot és una crítica mordaç, despietada, de la manera de ser castellà de la seva època, això que podríem anomenar: l’ànima castellana. I ho és fins a tal punt, fins a tal extrem la reflecteix, que no ha pogut ser percebut per ella. Això recorda el conte de David Foster Wallace: “Hi havia una vegada dos peixos joves que anaven nedant quan es van trobar per casualitat amb un peix més vell que nedava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar, i els va dir “hola, nois, ¡com està avui l’aigua!”; els joves van seguir nedant una estona i a la fi un d’ells va preguntar a l’altre “Què dimonis és això de l’aigua?”. Quan un està totalment immers en alguna cosa no pot percebre-la.
Com és sabut, la manera de ser castellà s’imposa en tota les Espanyes. Castella, el regne de Castella en tota la seva extensió, s’apodera d’Espanya. Espanyolistes tan fervents com Ortega i Gasset (L’Espanya invertebrada) i Laín Entralgo (Espanya com a problema) ho van veure claríssimament. De manera que ara podem dir, per extensió, que el Quixot és una crítica a la manera de ser (l’ànima) espanyol.
La qüestió és aquesta: el protagonista és la figura central de la societat de la seva època: el “hidalgo”, el ciutadà més respectable (després de la noblesa) i el que tots desitjaven ser. Aquest “Hidalgo” llegeix una sèrie de llibres, que resulta que són mentides (ficcions) i se’ls creu absolutament. Després surt al món amb les seves creences i va veient coses que les haurien de desmentir, va topant amb realitats que en realitat contradiuen aquelles creences, però a ell no li passa. Ell veu aquests fets, que en realitat deroguen les seves conviccions, d’una manera que se les confirmen. És el paradigma del dogmatisme. Veu la realitat exclusivament des dels seus creences i cap realitat pot fer-canviar.
Que el Quixot és una severíssima crítica a la societat i organització política que l’envolta s’evidencia per tot arreu. No és aquest el tema central que desitjo ara abordar aquí, però valguin alguns exemples: (i) gairebé el primer que fa el Cavaller és alliberar presos de ¡la Inquisició!- cal valorar el que llavors això suposava; (Ii) diu que ell és rei; (iii) nomena arbitràriament, i “a dit”, a un inepte (Sancho) com a governador (de l’illa de Barataria); (Iv) ja cap al final, arribat a Barcelona, elogia extremadament a Roca Guinarda, que era un personatge real, un guerriller contra la Monarquia, a qui per això se li deia bandoler; (V) només a l’arribar a Barcelona (el mar), i per tant fora ja de Castella, els paisatges i persones que descriu són reals (la descripció de la Barcelona de llavors està provat que és fidelíssima) i és aquí on “es cura “.
Doncs bé – i amb això torno el tema principal que referia – la gran denúncia de Cervantes és el dogmatisme que regna en l’ésser espanyol. Les mentides (faules) assumides no cedeixen davant l’evidència i la realitat que les desmenteixen.
La reacció dels mitjans d’informació (?) i en general dels polítics espanyols recorda, com dues gotes d’aigua, a El Quixot. Cervantes segueix vigent.
Afegeix un comentari