La guitarra de Billy Collins
En honor al poeta Billy Collins
Mai no tocaré be la guitarra,
ho sé de ben segur però segueixo
esforçant-me de bo amb tota l’ànima.
L’agafo com si fos una relíquia,
ple d’amor i inspiració melòdica
i bufo buscant donar la nota exacta
com feia Louis Armstrong o Sammuel Beckett,
“Petit fleur” és l’octava meravella,
però no em surt ni una nota bona,
esclata a la cambra desafinada
i fora de compàs i sense ritme
com un adolescent fent-se el graciós.
Llavors a mirar la partitura
i escolto el so etern de les esferes
que vaig aprendre en grec del gran Pitàgores
però es debades.
Qui ensenya a cantar
als ocells els seus magnífics acords
entre las branques verdes que aplaudeixen
amb el vent, que fa de baix continu?
No em dono per fracassat, no em rendeixo:
veig que tinc deu dits en dues mans
i llavors la teclejo dolçament,
si és el que pertoca, o be amb força,
si la cançó que somio ho demana,
talment el gran Sergei Rachmaninov
o Arthur Rubinstein, posem per exemple,
però ni així em sona. Aleshores
opto per descansar, la deixo sobre
sobre el sofà on jugava de nen,
surto al balcó per veure si m’inspiro
mirant el poc de cel que m’és donat
de veure i, ara sí, en efecte,
entre el núvols cansats ja com la tarda
veig el Concierto de Aranajuez i Entre dos Aguas
Octubre/Novembre 2019
Agregar comentario