La guitarra de Billy Collins

La guitarra de Billy Collins

                                               En honor al poeta Billy Collins

Mai no tocaré be la guitarra,

ho sé de ben segur però segueixo

esforçant-me de bo amb tota l’ànima.

L’agafo com si fos una relíquia,

ple d’amor i inspiració melòdica

i bufo buscant donar la nota exacta

com feia Louis Armstrong o Sammuel Beckett,

“Petit fleur” és l’octava meravella,

però no em surt ni una nota bona,

esclata a la cambra desafinada

i fora de compàs i sense ritme

com un adolescent fent-se el graciós.

Llavors a mirar la partitura

i escolto el so etern de les esferes

que vaig aprendre en grec del gran Pitàgores

però es debades.

Qui ensenya a cantar

als ocells els seus magnífics acords

entre las branques verdes que aplaudeixen

amb el vent, que fa de baix continu?

 

No em dono per fracassat, no em rendeixo:

veig que tinc deu dits en dues mans

i llavors la teclejo dolçament,

si és el que pertoca, o be amb força,

si la cançó que somio ho demana,

talment el gran Sergei Rachmaninov

o Arthur Rubinstein, posem per exemple,

però ni així em sona. Aleshores

opto per descansar, la deixo sobre

sobre el sofà on jugava de nen,

surto al balcó per veure si m’inspiro

mirant el poc de cel que m’és donat

de veure i, ara sí, en efecte,

entre el núvols cansats ja com la tarda

veig el Concierto de Aranajuez i Entre dos Aguas

 

Octubre/Novembre 2019

 

 

Afegeix un comentari

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats