PROBLEMA TERRITORIAL

A Espanya es parla molt del “problema territorial”, però si es vol entendre, i més encara solucionar, el primer que cal fer és canviar-li el nom. I dir-li com el que és. En efecte, els territoris no tenen problemes entre si. Són parcel·les de món formats per terra, pedres, muntanyes, si es vol flora, barrancs i altres accidents. Ni pensen ni senten. A vegades hi ha problemes en els territoris, com pot ser la seva contaminació, la inestabilitat del subsol, moviments teutònics i coses per l’estil. Aquests són problemes territorials i no allò al que Espanya se li dona aquest nom. El simple fet d’usar-lo per a denominar allò que amb ell es vol dir, ja denota una veritable presa de postura del subjecte i tota una perspectiva que no diu molt a favor seu: l’oblit de la gent. Amb el terme “problema territorial” es passa per alt que els territoris estan habitats per persones i, en denominar-lo així , qui usa el terme ja demostra un evident menyspreu per la població. Els problemes que hi pugui haver seran sempre problemes entre els habitants dels territoris, la gent, les persones. Però, ai! un conjunt de persones que habita en un territori és quelcom que es vol amagar: és una col·lectivitat, una comunitat, un poble. Crida l’atenció que els que han inventat i usen més freqüentment el terme es diguin “constitucionalistes” perquè la Constitució no parla ni qualifica aquestes realitats com “territoris”, no és tan mesquina; els considera “nacionalitats i regions” en alguns llocs, “pobles” en el Preàmbul  i “comunitats” en d’altres. Els Estatuts d’autonomia són lleis orgàniques aprovades pel Congrés espanyol (el seu parlament). Les lleis orgàniques són superiors a les altres lleis i requereixen una majoria reforçada per a la seva aprovació. Alguns d’ells fins i tot han de ser ratificats pels pobles respectius. Doncs bé, aquestes lleis del parlament espanyol defineixen les diverses realitats col·lectives a què es refereixen i existeixen a Espanya com a nacionalitats o com regions, mai com territoris. Perquè la Constitució, i en general totes les lleis, regulen relacions entre persones i no entre pedres o penyots. De manera que el primer que un ha de saber per abordar el “problema territorial” a Espanya és que no és un problema territorial. És una qüestió entre col·lectivitats o comunitats, entre nacionalitats i regions i, sobretot, entre gent. Per tant, denominar “problema territorial” suposa ja, per aquest sol fet, la presa de postura de qui el fa servir de no voler reconèixer que hi ha col·lectivitats, comunitats o, com diu la Constitució, nacionalitats i regions. Es tracta dons d’un problema nacional. Qui ho denomina així no pot entendre res, sens dubte no vol entendre res, i per tant no pot solucionar res.

Conclusió:  Amb l’expressió “problema territorial” es refereixen els espanyols a un problema nacional i ho utilitzen per amagar-lo.

Afegeix un comentari

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats