1.- La persona A surt d’un ascensor quan està entrant la persona X. La persona X no deixa sortir, entra i ambdues xoquen. A causa del xoc, X diu “imbècil” a A. La persona A només veu que l’han insultat – de tot el que passa A només veu les paraules de X i li retorna l’insult a X. A i X acaben barallant-se.
La persona B surt d’un ascensor quan està entrant la persona X. La persona X no deixa sortir, entra i ambdues xoquen. A causa del xoc, X diu “imbècil” a B. Però la persona B veu tota la realitat que ha succeït. Veu que X és una persona amb una personalitat com a mínim defectuosa. Veu que X és mal educada, iracunda, agressiva i incapaç d’adonarse de la vida: incapaç d’adonar-se de que cal deixar sortir abans d’entrar, que és ella (X) qui infringeix normes de conducta essencials i a sobre insulta per ser ella la infractora. En veure tota la realitat, B veu també i principalment a X, com és X, qui és X. Per sobre o abans de les meres paraules proferides per ella. Llavors valorarà aquestes paraules de manera molt diferent a A; el més segur és que no els doni més importància ni valor que el acabar de desqualificar X com a subjecte capaç d’ofendre.
2. – La realitat d’alguna cosa és la seva totalitat, l’estat de coses que produeix, fins i tot també aquell en què té lloc, un conjunt.
La separació d’un dels seus elements produeix una parcialitat que és mentida.
L’oblit d’això produeix greus errors i no pocs disgustos absurds.
Per exemple: algú em diu alguna cosa que resultaria ofensiu, és a dir: algú m’ofèn. Jo puc veure, mirar, dues coses: només el que s’ha dit per aquest subjecte o la totalitat que en realitat se’m dona davant meu. Si miro, o veig, únicament el que s’ha dit per aquesta persona no estic veient la realitat, sinó només una part d’ella; he trossejat la realitat i per tant l’he deformat. He creat com a realitat una part que jo he seleccionat arbitràriament.
La meva reacció òbviament dependrà del meu caràcter, del moment en què estigui o del meu estat d’ànim, però sobretot de la realitat que vegi. Si només veig les paraules proferides, probablement la meva reacció serà de ira, disgust, tristesa o frustració. Tot serà diferent si veig, miro, la veritable realitat que s’està produint. Veuré llavors a aquesta (una) persona que parla i que està dient alguna cosa en un moment determinat. Miraré a la persona, al moment, i al que diu.
Probablement a allò que hagi d’atendre primer és a la persona que tracta de ofendre. Perquè en ella comença la situació que és, en veritat, la realitat que estic vivint. I he de veure si és – de fet, que és – una persona mal educada, o fora de control (que no se sap controlar), o iracunda (dominada per reaccions poc socials), o el que sigui que denoti la seva actitud. Aquest és el primer element que he de tenir en compte.
He atendre també a alguna cosa que no és intranscendent. El fet de dir alguna cosa mostra molt més de nosaltres que de la cosa de la qual parlem. El fet de dir-ho, i la manera de fer-ho. I concretament, el fet d’insultar mostra més com és (o com està) qui insulta que com és l’insultat. Per tant, allò que ha dit per ofendre em diu sobretot com és qui tracta de ofendre. Així que en el que pensaré no serà només en les paraules que hi hagi proferit, sinó en el següent: hi ha una persona amb la personalitat, com a mínim, molt mal estructurada que està dient alguna cosa que ella considera ofensiu per a mi. I tindré en compte també el moment, la circumstància que fa que aquesta persona es condueixi d’aquesta determinada manera.
A ningú se li escapa ja que si veig tota la realitat que de veritat es produeix la meva reacció serà molt diferent que si atenc només a les expressions ofensives proferides. El més probable és que no em s’ofengui i vegi a algú amb una actuació defectuosa davant meu.
3.- Un altre exemple. – Es tracta d’una anècdota antiga que, perquè em va xocar, mai oblidaré. Era 1992 i Barcelona organitzava l’esdeveniment més cosmopolita i universalista que existeix: uns Jocs Olímpics. Amb aquest motiu va organitzar un seguit d’actes culturals en els què es convidava a participar a gent de tot el món. Un d’ells es celebrava en un dels edificis més universals de Barcelona, la Pedrera, construït pel barceloní sens dubte més universal avui, l’arquitecte Gaudí. Era una taula de debat formada per un nord-americà, un peruà, un alemany i un català. El peruà era Mario Vargas Llosa. Vargas Llosa és un extraordinari novel·lista que, al meu entendre, pateix de greus interferències, que són defectes, en els seus raonaments quan no parla o escriu ficció. Aquest dia, un cop més, els va posar de relleu. Va dir que Barcelona s’havia tornat provinciana. Vaig pensar com és possible que Mario Vargas no vegi el que hi ha al seu voltant, no vegi la realitat en el seu conjunt, ni es vegi a ell mateix dins d’aquesta realitat, perquè tot això desmenteix el que està dient? Ell mateix, en aquest lloc, en aquest moment, podent dir el que està dient, ho desmenteix. És un peruà que està convidat a Barcelona, el que evidencia ja de per si que aquesta ciutat no mira només a si mateixa; està en l’esdeveniment més universal que hi ha i que està organitzat per aquesta mateixa ciutat; en una taula internacional i cosmopolita formada majorment per estrangers, que ha estat organitzada per la mateixa ciutat, i en un ambient – aquesta ciutat- que li permet dir que el vulgui. ¿Es pot estar en un lloc i un moment menys provincià? En canvi, Vargas Llosa va ometre veure la realitat en què es trobava en el seu conjunt i només va mirar als seus prejudicis – jo crec que molt influïts per la seva estrepitosa derrota electoral a Perú-. Els seus prejudicis li van portar ni més ni menys que al contrasentit de considerar que provincià era voler deixar de ser una província. (És obvi que el lògic és pensar que el més provincià que hi ha és voler ser-ho, es a dir: voler ser una província). En canvi, ell no va veure res d’això. Ni tan sols va veure que la seva pròpia presència (peruà a Barcelona), en aquest lloc (la ciutat en aquells moments més universal) i en aquest lloc (una taula internacional), dient el que deia, el que estava fent era desmentir-ho.
4.- A això porta seleccionar algun element de la realitat a què s’aïlla de la resta: a crear així una realitat diferent de la veritablement succeïda.
5- Ara hi ha qui només veu, o censura, algun contenidor cremant, i no veu, ni censura, la sentència que l’ha pres.
6.- La selecció arbitrària de la realitat és una cosa que es produeix gairebé constantment en l’àmbit judicial, i d’això prometo dedicar pròximes reflexions.
Afegeix un comentari