Avui, dia dels innocents, he anat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Suposo que, en ser Nacional, deu ser una d’aquestes instal·lacions el cost de les quals es computa com de tota Espanya, però el beneficis s’imputen a Madrid: com ara el preu de les entrades, els salaris dels treballadors i l’IRPF que paguen, els IVAS, etc. Però no es això el que vull comentar ara. És la presentació de la historia d’Espanya que un es troba nomes a l’entrada. Reprodueix la historiografia nacionalista inventada al segle XIX (després us en parlaré una mica d’això). En el moment adequat no apareix el “Regne” de Castella sinó la “Corona” de Castella. Li han canviat el nom. I al costat la Corona d’Aragó, que en aquest cas si esta ben aplicat el terme, doncs comprenia diferents regnes. No han volgut fer cap diferenciació quan n’hi va haver i molta. Però n’ hi ha més: a la Corona d’Aragó no figuren els (que avui diríem) estats que la composaven, tot es uniforme com ho era el Regne de Castella. La uniformització ja es total. Raymond Carr, l’il·lustre historiador francès, precisament hispanista, va dir que la historia es la política aplicada al passat i aquest cas ho demostra de manera grollera. La diferencia entre el Regne de castellà i la Corona, dita, d’Aragó, és important perquè condiciona l’esdevenir espanyol. El Regne de Castella fou un i uniforme, els territoris conquerits als musulmans eren agregats com a territoris indiferenciats i de govern centralitzat. Per això va ser un Regne. Res a veure amb la Corona d’Aragó, que estava composada per això que ara en diríem estats, els quals van romandre sempre independents (fins a la uniformització total borbònica del 1713/1714). Un altre extrem curiós que apareix és abans, quan s’arriba als Reis Catòlics: son anomenats indiferenciadament com a “reis de les Espanyes”, i no ho van ser mai. Isabel mai va ser reina dels regnes o estats de la corona d’Aragó ni Ferran ho va ser de Castella. Isabel, en el seu testament, va deixar els seu regne (Castella), no a Ferran, sinó a la seva filla Isabel. Sempre he pensat que aquest es un fet decisiu que contradiu la voluntat unificadora que se’ls arroga. Tot el que va aconseguir Ferran, l’ambició del qual certament no tenia límits, fou ser regent i amb prou males arts: fer passar per boixa a filla.
Inman Fox és un prestigiós historiador nord-americà especialitzat en la Història d’Espanya; l’any 1997 apareix publicat aquí un llibre valuosíssim que us recomano: “La Invención de España”. L’any 2000 Juan Sisinio Pérez Garzón publica “La Gestión de la Memoria. La historia de España al Servicio de poder”, que resulta també imprescindible. La historia de la Història és un tema interesantíssim. Doncs ve, està indiscutiblement documentat que és a mitjà segle XVIII i al segle XIX que apareix el que actualment és la Història oficial d’Espanya i per raons ben concretes i gens científiques: la creació de l’estat Nacional. Comença amb Modesto Lafuente, però sobretot amb la fundació de l’Ateneu de Madrid (1.835), el Reial Decret de 1875 prohibint la llibertat de càtedra, la fundació de la Institución Libre de Enseñanza (1897), la creació del Ministeri de “Educación Pública” i organitzacions culturals i d’investigació, la Reial Acadèmia d’Història i Menéndez Pidal. El 1898 s’arriba a l’apoteosi.
Amb el clar i confessat propòsit de crear un Estat nacional es reinventa la Història d’Espanya d’una manera que ningú fins llavors havia gosat ni somniar: des d’una Espanya eterna i increada, preexistent a tot, fins a la cultura “celtibèrica” que no va existir mai. Des d’una unitat romana a anomenar “reconquesta” a lluites de poder i culturals que van succeir vuit segles després de l’arriba dels musulmans a Iberia, com si “conquesta” i “reconquesta” fos el partir d’anada i el de tornada d’una mateix torneig, passant pel de la unificació pels Reis Catòlics.
Afegeix un comentari