També

TAMBÉ. – El terme ‘també‘ a Espanya no sempre vol dir “també”, entès com “de la mateixa manera”, “igualment” o com diu el diccionari de la Rae, “per indicar la igualtat, semblança, conformitat o relació d’una cosa amb una altra ja nomenada “o” tant o així “. De vegades vol dir el contrari, vol dir: d’una altra manera, pitjor, de manera diferent. Gairebé, gairebé, a vegades “també” vol tampoc.

Aquest és el cas de l’article 3 de la Constitució espanyola de 1.978. S’hi diu, primer (1) que el castellà és la llengua espanyola oficial del Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la. I immediatament s’afegeix (2) “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts”.

Així doncs, la Constitució, que per cert nomena al castellà ‘castellà’ i no espanyol, estableix el seu caràcter d’oficial a tot l’estat. Això té la conseqüència que li lliga a la següent frase: “tots tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-lo”.

I a continuació diu que les altres llengües espanyoles ‘també’ seran oficials (en els respectius territoris). Si ‘també’ signifiqués “també”, és clar que la Constitució estaria dient que ho seran d ‘ “igual manera”, “tant o així” o, si volen: tan bé. No menys, ni de manera diferent. Si hagués volgut dir alguna cosa així hagués usat un altre adverbi, potser “a més” o “a part d’això” o, com tant li agrada a la Constitució que ho repeteix constantment, “sense perjudici de”. Però no, diu “també”. Llavors, si “també” signifiqués també, les altres llengües serien oficials (en els respectius territoris) de la mateixa manera que el castellà a tot l’estat. O sigui, que “tots tindrien el deure de conèixer-lo i el dret a usar-lo”.

Aquí no és inútil un incís. La Constitució és prudent. Molt més del que com se l’entén per la majoria. No imposa a ningú el deure d’utilitzar cap idioma. Per cert, tampoc el castellà. Fixeu-vos que el deure és només el de conèixer l’idioma, i usar-lo és un dret. ( “Tots té el deure de conèixer-lo i el dret d’usar-lo”, no “tots tenen el dret i el deure de conèixer-lo i usar-lo”, això no). És curiós doncs que s’entengui que la Constitució estableixi l’obligació d’usar el castellà en qualsevol part. Xoca aquesta comprensió de la frase, en la qual s’observa un clar biaix hegemonista, per no dir supremacista que està ja molt cremat i desvirtuat.

Però tornem a el terme ‘també’ que ara ens interessa. Si el castellà, per ser oficial, ha de ser conegut per tots els habitants del territori on ho és i aquests tenen el dret d’usar-lo, a les altres llengües també oficials també els ha de passar el mateix (per ser més precís: els hauria de passar el mateix) en el lloc o territori on ho són.

Doncs bé, no hi ha manera que sigui així. S’esquincen els vels de el temple davant aquesta possibilitat. L’Estat no para de legislar en sentit contrari, de manera que, per exemple, els funcionaris no tinguin per què conèixer l’idioma oficial de el lloc on ho són. Això succeeix especialment amb els jutges. El poder judicial és especialment bel·ligerant en incomplir la Constitució en això. De cap manera accepta que els jutges hagin de conèixer la llengua oficial de el lloc comte ho són, ni la llengua d’aquells a qui han de jutjar. No tolera que això hagi de ser així. S’oposa rabiosament al fet que sigui l’obligació que estableix la Constitució, al fet que es legisli en això de conformitat amb la Constitució. I tant com pot al fet que sigui un simple mèrit per accedir a una plaça en les comunitats on hi ha alguna oficial diferent del castellà.

La Generalitat de Catalunya ha intentat anar legislant perquè es compleixi en aquest sentit la Constitució, però s’ha topat amb el Tribunal Constitucional tal com està format a partir dels anys noranta de segle passat i per descomptat en aquest. Invoca aquest Tribunal en aquests casos qüestions de llibertat individual que, però, no veu que tinguin lloc quan l’idioma en qüestió és el castellà.

Concloc com he començat: ‘També’ a Espanya no sempre vol dir “també”. En alguns contextos, ‘també’ vol dir “d’una altra manera”. “Molts menys” i gairebé, gairebé: “tampoc”.