IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA. – Quan una nena o un nen gallec es trasllada per la raó que sigui a Valladolid o Madrid o Extremadura és sotmès a una immersió total en el castellà, que allà anomenen espanyol a diferència de la denominació que li dona la Constitució. El mateix succeeix amb un nen o una nena valenciana, balear o catalana a Sevilla, Toledo o Cuenca, per exemple. A l’escola se li submergeix en un únic idioma, el castellà, de manera total, constant, no té ni una estoneta per sortir a la superfície i prendre aire, la immersió a la qual se li sotmet és absoluta. No se li concedeix cap marge per a la seva llengua, cap hora, ni un minut. A l’Espanya, diguem, castellana existeix doncs una veritable i real immersió lingüística, total, absoluta i contundent. Allà tots els nens espanyols són immergits en un únic idioma espanyol, el castellà, i la resta ni si els ensenya, no reben ni algunes classes introductòries. No hi ha cap excepció per als nens espanyols que parlen un espanyol diferent al castellà: els nens gallecs, balears, valencians, bascos, catalans. Quan aquests, o les seves famílies, per la raó que sigui, han de traslladar-se a Madrid, Conca, Sevilla, Segòvia, qualsevol lloc de l’Espanya castellana, no es té en compte en absolut la seva llengua de procedència, ni la seva llengua materna i se’ls immergeix totalment en el castellà; en realitat se’ls submergeix, sense temps per sortir alguna estona a la (seva) superfície.
Però això també passa amb els nens i les nenes espanyols castellans (val a dir: de parla castellana, de l’antic regne de Castella: andalusos, extremenys, castellans, etc.) amb gran perjudici per a ells. En efecte, no els ensenyen res de les altres llengües espanyoles, amb la qual cosa se’ls crea un greu dany: no poden anar per tot el seu Estat amb llibertat i obertura de ment comprenent als altres sense fer-los canviar d’idioma, per molts que siguin, davant la presència d’un sol d’ells. Això seria el mateix i el lògic en un estat en el qual es diu que tots els seus ciutadans són iguals. Si tots són iguals, tots haurien de tenir el mateix dret al seu idioma, a l’ús del seu idioma. Però la immersió lingüística de l’Espanya castellana no només els impedeix, als mateixos nens i nenes castellanes, això tan elemental, sinó que els perjudica als així immergits d’una altra manera al meu entendre moltes més greu. Els fa haver d’anar exigint als altres (que són, en teoria iguals) el canvi del seu idioma, i requerir-los parlin el d’ells, al temps que ells no volen / poden parlar el dels altres. Això, sembla clar, els ha de crear greus problemes morals i ètics, ja que es veuen d’aquesta manera imposant una hegemonia i una supremacia lingüística entre ciutadans del mateix Estat teòricament iguals, la qual cosa ha de pertorbar tota mentalitat solidària, igualitària, oberta o liberal .
Doncs bé, a aquesta que és la veritable i total immersió lingüística, no se li diu així. En canvi es diu immersió lingüística a sistema seguit en les nacionalitats espanyoles (art. 2,2 de la Constitució), que ha estat considerat modèlic per la Unesco i recomanat per la UE, i que consisteix en que les nenes i nens puguin accedir a diferents idiomes espanyols en igualtat de condicions, remeiant en part el desequilibri imposat per la majoria nacional. S’acompleix així allò que disposa l’article 3 de la Constitució: competeix a l’Estat i altres administracions privilegiar la diversitat lingüística i no pas la unitat.
Afegeix un comentari